Tracy Sirés Neal

Hi ha cançons que neixen d’una intuïció, d’un sentiment profund que s’obre pas enmig de la confusió. I Feel for You és una d’aquestes. És una cançó que viu en dos universos melòdics, com si hagués ajuntat dues energies ben diferents que, tot i contrastar, conviuen en una mateixa estructura. Dues veus que es troben en tensió i harmonia, com les dues cares d’una emoció que lluita per entendre’s a si mateixa.

Aquesta cançó va sorgir en un moment en què la meva relació de parella no estava anant bé. Era l’època de la negació, aquell estat en què una part de mi encara no volia veure la realitat del que estava passant. Creia que tot formava part d’una crisi passatgera, que l’altra persona estava travessant un moment difícil i que, si jo m’hi quedava, si l’acompanyava amb paciència, tot acabaria trobant el seu lloc.

Avui, tres anys després, puc escriure sense la desesperació que m’acompanyava aleshores. Sense l’angoixa de voler arreglar allò que no depenia de mi. I puc veure amb més claredat com aquesta cançó conté aquell moment vital, aquell diàleg entre l’esperança i la frustració.

La primera veu: l’espera i la comprensió

Can you see, can you feel
where is your enemy, and your fear
when you’re ready, I’ll be waiting
and meanwhile I feel for you

Aquest primer vers és una mà estesa. És la part de mi que intentava comprendre el dolor de l’altre, que volia ser-hi sense condicions. Sabia que alguna cosa el bloquejava, que alguna por interna l’impedia obrir-se, però no podia fer res més que esperar.

And I know what you will say:
Mind your own business, and stay away
I know you need time to bleed

Aquí apareix la resistència. Ell no volia que jo intentés ajudar-lo, no volia que m’hi fiqués. I jo, en lloc d’acceptar-ho, m’hi quedava, convençuda que amb prou paciència, tot canviaria.

La segona veu: la necessitat de transformar el dolor

Can you see, can you feel
where is your energy and your will
when you’re ready, I’ll be waiting
and meanwhile I feel for you

Amb el temps, la pregunta canvia. Ja no pregunto per la por ni per l’enemic interior, sinó per l’energia i la voluntat. Perquè estimar algú no significa només comprendre el seu dolor, sinó també veure si té la força per enfrontar-lo.

So together let's clean up this mess (yes yes yes yes yes)
and let’s not get so distressed (no no no no no)
‘cos life sometimes is quite a mess

Aquí hi ha un punt d’inflexió. Aquesta no és només una cançó sobre l’angoixa i l’espera, sinó també una crida a prendre una decisió. La vida pot ser un caos, però depèn de nosaltres si ens hi quedem atrapats o si decidim créixer.

So let's, let’s enjoy what we have

Aquest últim vers és el desig de viure el present, de no quedar-se només amb el dolor, sinó d’intentar trobar una manera de valorar el que sí que funciona. Però no sempre és possible quan només una de les dues parts està disposada a fer aquest canvi.

"I Feel for You": Una Pregunta Oberta

Mirant enrere, veig aquesta cançó com una conversa entre dues versions de mi mateixa. La que volia creure que l’amor ho podia tot, i la que intuïa que no n’hi havia prou amb estimar algú que no estava preparat per compartir el seu món interior.

Una vegada, vaig cantar aquesta cançó a l’Anònims de Granollers. En acabar, pensant que ningú havia entès res perquè la lletra és en anglès, una dona es va aixecar i va exclamar amb tota la seva força:

“No et mereix!”

En aquell moment, em va fer certa gràcia. Vaig somriure, sense donar-hi massa importància. Però ara, amb la perspectiva dels anys, entenc que aquella dona va ser la veu que jo encara no tenia quan cantava aquesta cançó.

Ella va dir en veu alta allò que jo, en el fons, no volia reconèixer. Que aquella espera, aquella paciència infinita, no era el que jo mereixia. Però també sé que només s’està preparat per deixar anar quan realment s’està preparat. No abans.

Ara, quan canto I Feel for You, ja no ho faig des de la desesperació o des del buit. Ara, quan la interpreto, m’abraço a mi mateixa. M’acullo amb compassió, amb la certesa que tothom fa el que pot amb el que sap en cada moment. I això, potser, és el veritable aprenentatge. Però la pregunta segueix oberta: fins on hem d’esperar quan estimem algú? I quan arriba el moment d’acceptar que, per molt que sentim per l’altre, també ens hem de sentir a nosaltres mateixes?