Avui és un dia especial. ‘Peace and Gold’ ha sortit al món, i amb ell, una part molt profunda de mi. Fa temps que aquestes cançons formen part del meu univers, que les sento com a velles companyes de viatge. Potser per això avui sento com una estranya barreja d’emoció i distància. És com si ja fossin lluny, com si les hagués deixat anar fa temps i avui només les veiés marxar definitivament, prenent el seu propi camí.
Aquest matí he decidit regalar-me una pausa, un espai per viure el moment, per assaborir-lo sense presses ni interferències. He escoltat les meves cançons i m'han fet plorar, altra vegada. He rebut comentaris preciosos d’amics, de familiars, de persones que han escoltat el disc amb el cor obert, i això em fa una il·lusió immensa. Perquè en el fons, aquest treball és cru, despullat, no és un disc fàcil d’escoltar. No busca complaure, sinó ser.
Però si una cosa em queda clara avui és que, per sobre de tot, ‘Peace and Gold’ em fa sentir lliure. Lliure de convencions, lliure d’expectatives, lliure de la necessitat de ser validada. Aquesta llibertat no és un acte de desinterès, no és una cuirassa per protegir-me de possibles crítiques. És una llibertat genuïna, una convicció profunda que aquestes cançons són exactament com han de ser. No tenen cap altra forma possible. No han estat dissenyades per encaixar en cap patró, sinó per expressar el que havia de sortir, amb tota la seva veritat i intensitat. Les cançons han sortit, com si es tractés d'un part (les que hem parit sabem que encara que tinguis por, encara que no vulguis parir, hi ha un moment, que la naturalesa va per davant, perquè per si sols volen sortir, han de néixer, és una força que no controles.)
És clar que em faria certa pena si el disc no arribés a la gent, si algú el rebutgés completament. Però en el fons, sé que això no em desestabilitzaria gaire. Perquè el que importa és que jo sé què és aquest disc, sé d’on ve i per què existeix. I això em dona una força i un orgull profunds.
‘Peace and Gold’ és un procés de transformació, una recol·locació personal, un empoderament. No només com a artista, sinó com a persona. És el resultat uns anys d’aprenentatge, de dolor, de molta teràpia!, i de renaixement. I avui, mentre el deixo anar del tot, només puc sentir gratitud. Per tot el camí, per totes les persones que han estat a prop, i per la música mateixa, que m’ha donat aquest espai de veritat i de llibertat absoluta.
Ara ja no és només meu. És vostre.
Fotografia: @lurdesbasoli